Marcel·lí Antúnez

Juny 2018

Recordo el primer dia que vaig obrir la porta al Marcel·lí Antúnez. La Fura dels Baus em sonava clar, però ell i la seva trajectòria no. D’entrada em va impactar, tot seriós diu “Hola, he quedat amb la Cristina Sampere” i ell i el seu bigoti tan característic passen per davant meu.

Ens reunim tots 3, la Cristina, ell i jo. Anem a parlar d’un nou projecte: Traspassant murs. Això era un 15 de febrer, 4 mesos després i amb la primera edició del projecte a punt d’arribar al final, hem conversat amb el Marcel·lí.

La meva perspectiva sobre ell ha canviat, l’he conegut com a artista i una mica més com a persona.

Arribem amb la Rosor al seu estudi situat al bell mig del Raval (aquest estudi que tan sovint he freqüentat darrerament), llibreta i càmera en mà. Ens rep amb la seva camisa i s’asseu sobre un sofà de flors -el sofà de la migdiada, com li diu ell- al·legant que hi estarà més còmode. I nosaltres, cara a cara, comencem amb la pregunta:

Qui és el Marcel·lí Antúnez?

En serio? Riu.

És una definició canviant. Un és moltes coses a la vida. Bàsicament un artista, entenent que l’art és un espai de llibertat. M’he interessat per moltes coses i, com que per desgràcia ja tinc una edat, també tinc un currículum. Vaig començar als 80′ com a cofundador de la Fura dels Baus amb altres col·lectius que vindrien després com Error genético o Los Rinos. Als 90′ m’interesso per la tecnologia i la performance i d’aquesta manera es van configurant els projectes que m’interessen més ara.

Des de fa 5-6 anys començo a endinsar-me en propostes més transversals, com Traspassant murs (o Revolupia, com l’anomeno jo). En certa manera, aquest beu de tots els treballs que he fet abans.

Després que el mateix Marcel·lí ens aclareixi qui és, li preguntem si creu que l’art i la cultura poden transformar la societat. La seva resposta és clara:

D’entrada crec que els problemes de la societat els han de resoldre els polítics i que la política hauria d’estar feta per la gent. No crec en la idea de l’art com a solució a problemes reals, perquè és mentida. Un cop les necessitats estan cobertes, podem ocupar-nos de l’art entenent que l’art crea un espai simbòlic. Jo entenc l’ésser humà com a simbòlic i les societats com a productores del seu propi món simbòlic.

Seguim parlant amb ell i ens preguntem com un artista com el Marcel·lí Antúnez, que ha liderat projectes de La Fura dels Baus que en el seu moment van trencar motlles, ha arribat a treballar amb joves interns d’un centre de justícia juvenil.

No estic fent coses tan diferents de les que feia als 80′. En el fons, es tracta d’intentar millorar la situació de la gent i en el cas dels nanos, si algun es queda amb la idea que hi ha un món més enllà del que coneixen, ja és suficient. Perquè, a més, crec que ho han gaudit. El que a mi m’ha interessat és aquest intercanvi, vinculat al procés creatiu individual o col·lectiu.

De fet, jo no diria que els xavals siguin un col·lectiu complicat, crec que hi ha certa mitificació. Per una banda hi ha una realitat, la de nanos emprenedors, que en alguns casos han arribat a Espanya sota un camió. Aquests xavals tenen una capacitat de resolució de la seva pròpia vida acollonant i han delinquit, perquè és l’única forma que tenien perfer front a la seva situació. I l’altra és la realitat d’aquí, nanos malcriats, no acceptats pels pares, que no els volien, tenen un “karma molt més xungo”. Tots estan en un moment molt particular de la seva vida, els educadors els tracten molt bé, amb una mà esquerra increïble.

I ja que no ens explica cap anècdota, com li havíem demanat, deixem que digui el que li doni la gana:

El projecte m’ha semblat molt difícil perquè he hagut d’inventar setmana rere setmana. La Roser (directora educativa de Can Llupià) ha tingut un paper fonamental, perquè ha estat molt versàtil. Potser més endavant veurem el resultat de tot això.

Estic content, ara que hem arribat al final. El mural és de puta mare, una injecció vital, un mural que transforma l’espai on habiten, i que quedarà pels que vinguin. No em sembla que sigui tan important el que ens aportin els nanos, el que és interessant és que siguin ells qui pugin al nostre nivell, al llom del cavall de l’experiència, la que se suposa que ells han adquirit. Aquí és quan es produeix l’intercanvi.

Obre els ulls 2
Obre els ulls 6

 

Acabem amb la sessió de fotos. Ulls tancats, ulls oberts. Parlem de vi i de Palamós.

Carla Camacho / Rosor Foret
Barcelona, 21 de juny de 2018