Ana Boadas

Barcelona, 20 de juliol de 2018

Dilluns, 8:45h del matí plou a bots i barrals. Hem quedat amb l’Ana Boadas a la granja Petit Bo, el mateix local on ens vam conèixer el primer dia.

Quan arribem amb la Rosor, l’Ana ja ha demanat un café i ens està esperant en una tauleta rodona. Somriu quan ens veu arribar. A l’Ana la vam conèixer quan buscàvem una presentadora per l’acte de lliurament de premis d’El Balcó de les Arts 2018, que organitza la Fundació des de fa vuit anys. Vam estar molt contentes d’haver-la trobat, perquè ens va respondre que sí a l’instant i, després de conèixer-la i parlar amb ella, ens vam adonar que era la persona idònia.

Qui és l’Ana Boadas? Li preguntem.

Ens confessa que li fa molta gràcia que li fem aquesta pregunta ja que ella com a periodista acostuma a fer-la, però no a contestar-la, i ens diu:

L’Ana Boadas és una periodista, una persona inquieta a qui li agrada fer moltes preguntes, que sempre vol saber més i trobar respostes. Una persona incisiva, a qui interessa el món que l’envolta. Com a periodista concep la seva vida i professió com “una sola cosa”, perquè totes dues van lligades al caràcter i al final aquest determina la trajectòria professional. Un dels altres interessos que la mou és l’ensenyament, que també va molt amb la seva manera de ser i entendre la vida, i amb la professió que està desenvolupant.

Creus que l’art i la cultura poden transformar la societat? Com ho proposaries tu?

Amb aquesta pregunta quasi podríem fer filosofia! Estem d’acord.

Però si vull contestar a la pregunta, de fet no és que ho cregui, és que és absolutament necessari. No només poden transformar la societat, sinó és que l’han de transformar, són dos conceptes que han d’anar íntimament lligats i pels que hem de treballar tots. Si no com a societat estem fallant. S’ha de transformar la societat i no només des de la cultura, també des de l’educació, que té un paper fonamental en tot això.

Educació i cultura haurien d’anar agafats de la mà, haurien d’impulsar el canvi i més en una societat com la nostra. Encara ara no ho fem, i estem com estem precisament per això (a anys llum d’altres societats europees).

Sense una bona educació no hi ha una bona cultura, i sense aquestes no hi ha una bona societat. Al final, els periodistes tenim la obligació d’implicar-nos en temes socials, en projectes d’aquest tipus, sigui la causa que sigui. Els personatges públics, famosos, haurien de bolcar-s’hi més, ja que al final són un exemple per a la societat i, de fet, això és una responsabilitat de tots nosaltres.

Ens arriba un segon cafè i demanem una aigua. La conversa segueix i descobrim que l’Ana té un interès en projectes socials no només a nivell professional, sinó també com a persona. I se li nota quan ens explica, emocionada, que ella ha col·laborat entre d’altres amb els Amics de la gent gran, un projecte que acompanya avis que estan sols.

Només dedicant dues hores a la setmana a fer-li companyia, l’àvia Teresa ja està contenta i ja has posat el teu granet de sorra.

Arran de l’experiència d’El Balcó de les Arts, he descobert un altre tipus de projecte. De fet, anteriorment ja havia tingut contacte amb persones amb discapacitat intel·lectual. Però he de reconèixer que hi va haver un parell de moments en què se’m va posar la pell de gallina. I és que veure aquestes obres, els artistes que les han fet, el suport que reben per part de les famílies… I entendre que per a ells és un dia tan especial… no tinc paraules.

Una anècdota que ens vulguis explicar…

En un acte de la Fundació Finestrelles que vaig presentar, un dels premiats va voler parlar, tot i que havíem acordat amb la organització que no hi haurien parlaments. En veure la insistència del noi vaig decidir donar-li veu i, en comptes de donar les gràcies o dedicar el premi, va demanar: ¿Dónde están mis entradas del Tibidabo? Són precisament aquests moments tan naturals i plens de màgia els que converteixen aquests actes en especials.

Recordo també un lliurament de premis al mateix CaixaForum, fa uns mesos. Durant el torn d’agraïments s’escolten uns sons estranys. Semblen animals salvatges. És molt inquietant i el públic comença a riure sense parar. La dona que està parlant a l’escenari no sap què fer. Al cap d’uns segons aturo l’acte i lligo caps. Es tracta de l’assaig de la Fura dels Baus, que actuen després i no s’han adonat que tenen un micròfon obert!!

Guaita, La Fura dels Baus, quina casualitat!
 
Ja ha parat de ploure, ens acomiadem i esperem retrobar-nos l’any que ve!

Carla Camacho / Rosor Foret
Barcelona, 20 de juliol de 2018