Mery Cuesta

Barcelona, 24 de gener de 2019

Mery Cuesta, en essència crítica d’art, és la comissària de l’exposició L’art irreductible, miratges de l’art brut, que ocupa l’emblemàtic espai de la presó la Model de Barcelona.

Volem que sigui ella qui aquesta vegada ens obri els ulls a la cultura. Ens hauria agradat entrevistar-la en el marc de l’exposició, en una de les cel·les de la presó, però fa fred i hem preferit fer-ho sota l’abric de la fundació. Arriba amb un somriure i li preguntem:

Qui és Mery Cuesta?

Crítica d’art, comissària d’exposicions, dibuixant de còmic i baterista, últimament bateria experimental -matisa-, tot i que en essència crítica d’art que treballa i ha treballat amb diferents llenguatges.

Fent un repàs ràpid a la teva trajectòria i experiència profesionals, com arribes a “L’Art irreductible”?

A mi, a nivell  professional, em mouen interesos temàtics diversos, com la cultura popular, l’outsider art i la crítica al propi sistema de l’art. Aquests són els meus tres TEMASSOS!

Aquesta línia que engloba tot allò marginal, que connecta a la vegada amb la cultura popular, sempre m’ha interessat.

“L’art irreductible, miratges de l’art brut” seria un “Star Trek 3a part”, és a dir la 3a fase d’una línia d’investigació que posa en dubte el que es consideren “els marges de la cultura” i que ve precedida per dues exposicions anteriors. L’any 2009, vaig comissariar “Quinquis dels 80. Cine, premsa i carrer” que parlava de la delinqüència juvenil; el 2017 “Bàlsam i fuga: la creació artística a la institució penitenciaria”, que plantejava un diàleg entre peces d’artistes consagrats de la Col·lecció “laCaixa” amb obres d’interns de centres penitenciaris. I aquesta sèrie em porta a comissariar “L’art irreductible”, que no deixa d’ésser una ampliació del concepte d’art carcerari, per a intentar entendre què és l’outsider art avui i en què s’està convertint.

La peça que dóna la benvinguda a l’exposició és l’escultura col·laborativa Milcaps que ha dirigit l’artista Marcel·lí Antúnez. Què n’opines del tàndem ART i SALUT MENTAL?

Jo sempre he valorat que les expressions artístiques sorgides en aquesta intersecció siguin interessants des d’un punt de vista plàstic, a més de pel caràcter social, i crec que d’aquesta manera poden trovar el seu espai en el circuit de l’art convencional.

En el cas de Milcaps és la línia que s’ha volgut seguir i s’ha aconseguit. Es tracta efectivament d’una escultura col·laborativa, dirigida per l’artista Marcel·lí Antúnez i creada de forma conjunta per persones que conviuen amb la malaltia mental i d’altres que no. El resultat, sens dubte, és expressiu i impactant, es nota el catalitzador d’un artista professional que sap coordinar la situació perquè després resulti útil, que es converteixi en una obra amb capacitat de comunicació, que és precisament el que ha d’esdevenir l’art: una forma màgica de transmissió.

Sovint es tendeix a parlar més de l’impacte positiu que aquesta experiència pot representar a les personas que hi intervenen, però en el cas de Milcaps s’ha aconseguit també un resultat final impactant i d’alt valor expressiu i plàstic.

Parlem de La Model, l’espai, el contenidor perfecte (o no) per a una exposició d’aquest tipus.

Partim de que La Model és ja un espai carismàtic. A més, el món carcerari ja de per si desperta un interés en la societat. La Model es troba en el moment ideal per a ser visitada, ja que està desocupada però encara no l’han restaurat, i a nivell expositiu és un luxe.

És un privilegi poder entrar en un espai de dolor, com és la presó, i fer-ne un lloc floreixent. I tot gràcies a l’art.

En realitat, per a una exposició sobre outsider art no existeix millor emplaçament, ja que bona part d’aquest tipus d’art ve d’espais d’aïllament, com presons o centres psiquiàtrics.

Com a profesional creus que hi ha un interès cap a allò social, en el sector artístic?

Jo sempre he vist dues vies a nivell comissarial: una de tall més conceptual, que se sol fer servir per presentar l’obra d’un o diversos artistes, i que té sentit principalment dins el sistema de l’art, i l’altra, la que a mi m’interessa, que són les exposicions que tracten sobre fenòmens culturals, que compten amb les obres d’artistes però també inclouen un altre tipus de materials i documents, més d’arxiu. Aquest tipus d’exposició –més didàctica– intenta oferir eines per a entendre una determinada construcción cultural, un imaginari.

La primera línia s’esgota, la segona, la de les fenomenologies, és inesgotable. Tampoc em considero una persona mitòmana, els artistes no m’impressionen, per això prefereixo treballar sobre un fenòmen cultural. En el cas de “L’art irreductible” què és l’art brut, què és outsider art i en què s’ha convertit; això és el que a mi m’interessa.

I per acabar ens agradaria preguntar-te, creus que l’art i la cultura poden ajudar a transformar la societat? Com ho proposaries tu?

Jo crec que l’activitat artística sí que transforma, i això es veu molt clarament en les presons. El contacte amb allò artístic, però també amb la literatura i la cultura en general, ens torna “millors persones”. És un motor del canvi individual, que en última instancia contribueix a la millora de la societat.

Potser no es percep en el sistema, no es veu de forma òbvia que s’estigui produint algun canvi, però sí hi ha ha canvis subtils.

Per acabar, per reafirmar-me en aquest plantejament, el fet d’oferir una exposició d’art i salut mental, que s’inauguri en un espai com La Model i que arribi a un public tan ampli, fa possible que el projecte Milcaps sigui una realitat. I aquest fet en si mateix, ja és tot un èxit.

Són les 15:50h i la Mery s’aixeca perquè ha d’anar a fer classe a Elisava. Una entrevista curta però com sempre un plaer parlar amb ella i escoltar-la.